Bòsnia, entre misèria i esperança

Quina és la situació a Bòsnia més de 10 anys després dels acords de Dayton, que van posar fi a la guerra i ara que són objecte de moltes crítiques?

Aquests acords només es poden interpretar en el context històric d’un moment, és a dir, que el seu objectiu principal era posar fi a la guerra i ser acceptable per a totes les parts en conflicte. D’aquí, les seves incoherències, la multiplicació dels “centres de poder” que conté: una entitat estatal per a tot el territori de Bòsnia i Hercegovina, una Federació croato-musulmana, (el 51 % del territori) i una entitat sèrbia, la República Sèrbia (Republika Sprska). Aquesta construcció era, des dels inicis, una construcció provisional on totes les parts implicades havien de trobar elements de satisfacció: preservació d’una Bòsnia única agrupant les 3 comunitats per preservar l’estat multiètnic d’abans de la guerra (solució desitjada sobretot pels musulmans) i una República Sèrbia, vista pels serbis com un embrió d’estat propi (o annexionable per Sèrbia).

Aquesta ambigüitat en la interpretació dels acords, cap a la unió o cap a la separació, era beneficiosa a curt termini donat que va permetre aturar la guerra. Tanmateix, va ser molt prejudicial a la llarga perquè impedia una política comuna d’un estat bosnià i era, i encara és, font de múltiples bloqueigs i contradiccions que fan, per exemple, molt més difícil el compliment de les condicions d’entrada a la Unió Europea. Els criteris d’entrada en aquesta somniada Europa posen sobretot l’accent sobre una organització comuna de la defensa, de la policia i sobre una cooperació completa amb el Tribunal Penal Internacional. L’oposició sobre aquests punts ve sobretot de la República Sèrbia, on els criminals de guerra Radovan Karadzic i Ratko Mladic encara són massa percebuts com a herois de guerra per una part important de la població.

Un article recent de la revista Osservatorio sui Balcani (revista italiana dedicada als problemes dels Balcans) analitzava els manuals d’història de les tres comunitats de Bòsnia per a uns adolescents de 15-16 ans. A Dobrinja, un barri de Sarajevo a prop de l’aeroport, l’ensenyament dels principals esdeveniments històrics del segle XX, primera i segona guerra mundials i guerra de 1992-1995, són explicats de manera totalment contradictòria a dos col·legis situats a 500 metres de distància, únicament pel fet que aquests col·legis (Dobrinja III i Dobrinja IV) estan separats per la “frontera” entre la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Sèrbia. És possible reconstruir un país on la versió ètnica i l’odi a l’altre es mantenen en l’ensenyament escolar?

D’un punt de vist més global, el fet que Sèrbia estigui immersa en unes altres negociacions capitals per al seu futur amb Kosovo no ajuda a solucionar el futur de Bòsnia. En cas d’independència futura i previsible de Kosovo, molts serbis preveuen demanar a canvi una “compensació” que en el seu esperit hauria de consistir en l’annexió de la República Sèrbia a Sèrbia.

De fet, el futur de l’entitat sèrbia de Bòsnia es juga en gran part a Belgrad, on sembla que arriben els primers signes d’autocrítica i de reconeixement de responsabilitat en la guerra iugoslava. Un vídeo mostrat durant el judici de Milosevic a l’Haia ensenyant les massacres perpetrades pels Scorpions, una unitat paramilitar sèrbia que treballava en estreta col·laboració amb l’exèrcit serbi, sembla que hagi constituït un punt d’inflexió. Els rumors creixents de detenció de Ratko Mladic i Radovan Karadzic són interpretats per molts com un test del suport que encara tenen a la població i que els ha permès amagar-se còmodament i evitar-ne la captura fins ara. Si aquest suport es debilita en una població cansada i més autocrítica, el 2006 podria ser l’últim any de la seva llibertat i un bon any per a l’estabilització i la normalització dels països exiugoslaus.

Mentrestant, la situació econòmica a Bòsnia queda estancada en una situació de postguerra alarmant.

Segons un informe de gener d’aquest any 2006 publicat pel BIRN (Balkan Investigative Reporting Network), la pobresa afecta una gran part de la població de Bòsnia i Hercegovina. El banc mundial considera que quasi el 20 % de la gent viu sota el llindar de la pobresa, amb 150 marcs convertibles (KM) per mes, és a dir, 75 euros. Tanmateix, una tercera part de la població viu tot just per damunt d’aquest llindar.

La pobresa és agreujada per un índex d’atur molt elevat que afecta ara al voltant de 510.000 persones segons els sindicats. Una estadística sorprenent en un país de quatre milions d’habitants, sobretot si es compara amb el nombre oficial de treballadors: una mica menys de 640.000.

Bòsnia i Hercegovina queda bloquejada en un cicle de creixement baix. Els diners que entren al país serveixen per finançar les institucions estatals més que per crear ocupació per mitjà del desenvolupament econòmic.

A llarg termini, l’única esperança de Bòsnia i dels seus veïns és la perspectiva d’integració a la Unió Europea. Bòsnia es debat entre misèria i esperança: misèria d’una situació econòmica estancada, d’una pobresa en augment, d’una situació social explosiva, d’uns nacionalismes al poder i presoners del seu passat..., i esperança d’una normalització possible si els criminals de guerra són jutjats, si les relacions amb els països veïns s’harmonitzen, si la perspectiva europea es concreta, si es reuneixen finalment les condicions per tornar a un món més obert, tolerant i decidit a mirar cap al futur sense oblidar el passat.